9 de junio de 2006

Manel Garcia Grau

He canviat moltes vegades este post, son molts records els que guarde i molts sentiments, i tot es molt confús en este moment.

Manel Garcia Grau.
Professor i tutor meu al institut Penyagolossa, de tots els records, he escollit aquest, recorde el dia que li vaig dir: "Si es que el valenciano lo entiendo, puedo leerlo..., pero no me atrevo a hablarlo porque me da mucha vergüenza hacerlo mal "(als dos anys i mig de la meua arribada a Espanya)... i ara estic parlant (gairebé escrivint) en public, quan fins ara només m'atrevia a fer·ho amb tu.

Encara no puc creure que t'hagis marxat, encara hi han poesies que escriure, encara tinc dubtes quan parle en esta llengua, encara es massa prompte...

Dondequiera que estés ahora Manel, gracias.

Mis lectores castellano parlantes me perdonarán esta licencia, pero sentía que si tenía que escribir sobre mi profesor, tenía que ser en valenciano, Él se lo merecía.


NO TRESPASSING

No a la melsa del silenci més mesell
ni a la falsa resistència de la prudència.

No al fang de milers de refugiats
ni a la venjança dels sorolls i les seues ombres.

No a la pèrdua de la pell de les paraules:
sols els noms beuen la saba sota l’escorça.

No a la terra erma del màrqueting més golafre
ni a l’aturall sinuós de la seua vanitat.

No a la baixada dels tipus d’interés de la consciència
ni al seu toll d’aigües seduïdes.

No a la revolta de sang i àguiles:
el corcó també es menja el tron dels dèspotes.

No a cap Pax romana: Espriu, Estellés i Llompart
encara fiblen el tremp de l’espígol.

No a la serp que, voraç, devora la llibertat
i escup el verí sobre la galerna de pau.

No al perill de no ser commogut per res:
l’esguard còmplice crida a la revolta.


Manel GARCIA GRAU, La mordassa, Ed. Perifèric, Catarroja, 2003.

No hay comentarios: